Riberabaixa.info

El Sr. Rajoy és molt afeccionat a aplicar el sentit comú per entendre  i resoldre la crisi econòmica, el que no estaria gens malament si no fos perquè  el sentit comú, sovint, dona peu a interpretacions i actuacions errònies. Perquè, es mire com es mire, des que  l´homo sapiens li agafà el gustet  a fer-se preguntes i respondre´s utilitzant el sentit comú creà, i defensà, un  Univers mitològic i supersticiós  del que encara no s´ha pogut alliberar.

Per què, quí, amb el seu sà juí (això que anomenem “sentit comú”), seria capaç d´acceptar que el Planeta on vivim no és pla sino redó? Qui, usant el sentit comú, gosaria negar que la Terra ocupa el centre de l´Univers? Qui diria que és la Terra qui es mou i no el Sol? I qui podria entendre , “si té sentit comú”, que no s´esvararem i caurem a l´espai si caminem damunt d´una esfera ? I més difícil d´entendre encara ,si ens recolzem en el sentit comú, per què i com si caminem de peus en terra i el cap per amunt, podriem caminar  “cap per avall” per  la semiesfera inferior?

Newton, contrariant el sentit comú,  trobà  la resposta quan descobrí la  Llei de la Gravetat, el mateix que havia fet segles abans Copèrnic refusant el Sistema Ptolomeic de que la Terra era el centre de l´Univers com li obligà a pensar a Ptolomeu el sentit comú.

La Ciència, i no la Metafísica,  ens demostra dia a dia que el coneixement basat en el sentit comú és habitualmente erròni i generalment pura especulació.

El “sentit comú” ens aprofita, i en tot cas superficialment, per donar resposta a problemas   “d´anar per casa”,  però quan el problema apareix extra-murs  les  seus conclusions  no hi tenen molt de trellat.

L´estafa, o el parany que el Sr. Rajoy ens prepara, és per a convèncer-nos de que l´anàlisi i les solucions per a l´Economia d´anar per casa (la que es mou entre quatre parets: diguem-li “domèstica”) es pot aplicar mimèticament  a l´ECONOMIA de  més enllà de la “ratlla del terme”. La seua demagògica i tendenciosa recepta ens la recomana , com única possible i eficaç, tant per salvar-nos d´una Crisi Econòmica General com per reduïr els “números rojos” de  l´Economia Familiar a l´estil del “bon seny” de  l´“ama de casa”.

Segons Rajoy, i en això estem d´acord, tot dèficit no és més ni menys que trobar-nos en  “números vermells”. En  economia familiar: sempre que les despeses (“el gasto”) superen els ingressos (“el salari”) estem en dèficit. Per controlar i reduir-lo no hi ha més remei que apretar-se el cinturó, “retallar” despeses , “reduir el gasto”. Qui, amb sentit comú, gosaria  oposar-s´hi? “Domèsticament”:  ningú. Perquè l´única  font d´ingressos  familiar és el jornal, el salari o els ingressos producte de la venda de mercaderies. El productor de mercaderies encara podria intentar abaratar el preu, cas d´haver-hi  poca demanda,  però sempre “ sense  estirar més el braç que la màniga”,  o bé augmentar la producció si la demanda puja (un contrasentit quan els “compradors” – l´”ama de casa” – estàn obligats a retallar despeses per haver-se reduït els seus ingressos).

L´altra economia, la que obligatòriament – i per a desgràcia nostra --  ha de gestionar el Sr. Rajoy té poc a veure, per no dir gens, amb  la casolana, pel que  resulta ineficaç, i contraproduent, aplicar la “recepta econòmica ptolomeica” o de “sentit comú” com a solució de la crisi. El gestor o “ama de casa” de  l´Economia General,  és una ama de casa molt especial: l´Estat. I encara que  el concepte de dèficit estatal no se diferencie del familiar perquè , per a tots,  DEFICIT  és un  desequilibri entre ingressos i despeses a favor d´aquestes, sí que els diferencia el poder que tenen per combatre´l, perquè l´Estat té mitjans per actuar no sols sobre les despeses sino també sobre els ingressos, cosa que li és impossible a l"ama de casa".

L´”ama de casa” ( el jornaler, l´assalariat, inclús l´empresari ) no disposa de cap possiblitat d´incrementar els ingressos i per tant, a nivell casolà, es veu obligada a apretar-se el cinturó – retallar les despeses -- per intentar lluitar contra el dèficit (li cal reduïr el “deute” que té : del banc, de la farmàcia, de les botigues del cantó, del mercat central, de l´educació, de l´oci, etc). Però, com a mínim, ha de tenir “algo” que reduïr, és a dir, ha de tenir un ingrés mínim, i mínimamente, garantit i assegurat. Quan el perd, o li se´l retalla, aleshores el destí dels ingressos   és per a la pura subsistència, i , de vegades,  ni per això. El botiguer se´n ressent. I tot el comerç, i el consum en general. Els productors de mercaderies per al consum s´obliguen a plegar, a tancar la “paraeta”.

La “reactivació” només pot venir pel manteniment del “poder adquisitiu” de l´hipotètic consumidor. El retall de salaris, de jornals, enfonsa l´obrer i també al menut i mitjà empresari. I paralitza el consum. Només les despeses obligatòries , les que no són pròpiament de consum,  no poden ser retallades: el deute bancari, l´hipoteca, els impostos,etc. L´“ama de casa” es “despulla” de les altres despeses per no veure´s embargada. La casa s´enfonsa , la familia es destroça, el consum es soterra: el negoci li va bé a la Banca , als “mercats” i als especuladors que pensen “después de mi el diluvio”. Aplicar la política de l´”ama de casa” a la crisi general es conduir-nos a un desastre espantós.

Però, a diferència de l´”ama de casa” que només pot reduir  el dèficit actuant sobre les despeses perque no té capacitat ni llibertat per a mantenir o augmentar els seus ingressos, l´Estat, el Govern, és a dir, El Sr.Rajoy, disposa del poder legislatiu perquè té majoria absoluta en el Parlament i la possibilitat de reduïr el dèficit augmentant els ingressos sense tenir que retallar  despeses (almenys les  socialment necessàries) :

La lluita contra el frau fiscal i l´economia sumergida, aprovar una reforma fiscal justa i progressista que obligue a pagar més a qui més té, perseguir  l´evasió de capitals,   frenar  la gola insaciable dels mercats i mercaders  especuladors, controlar  la Banca privada obligant-la per llei a la concessió de crèdits i a invertir  en l´economia productiva i no en l´especulació, imposar una taxa  a les transaccions financeres, retallar els beneficis fiscals i l´aportació a l´Esglèsia, crear la Banca Nacional de Crèdit , presionar  al BCE per a  que el crédit vaja directament als Governs i no a  la  Banca privada per impedir que els diners vagen cap a  l´especulació en conte de a l´economia productiva,  aprovar una LLei per poder jutjar els responsables de la crisi , condonar  les hipoteques i el deute bancari originat per l´especulació, i en última instància exir-se´n de l´euro, exir-se´n d´una Europa insolidària, injusta, antisocial, mercantilista i especuladora. El que és una injusticia, social i políticament rebutjable,  és retallar drets socials , laborals i econòmics a la classe treballadora, congelar pensions, reduïr prestacions sanitàries i  en educació pública i en  l´atenció als discapacitats,  etc. Cinc milions d´aturats no es combaten allargant la jornada laboral, reduïnt salaris,  abaratant el despido, ampliant l´edat de jubilació, etc. mentre es permet i recolza la politica neoliberal i els seus dirigents i defensors única i únics responsables de l´actual crisi económica. Amb una “politica d´anar per casa”, de “continuar fent”, d´economia domèstica aplicada com a solució a l´actual crisi econòmica, al final del túnel ens espera l´Infern: i, segons els “especialistes” sobre el tema, des de Dant a Rouco Varela, allí tot és foc i flama. I del foc i la flama ja sabem què en resulta: cendra ¡!

Jaume Lloret i Solves. Corbera, vespres de Sant Antoni 
del Porquet,de l´Any del Senyor… Rajoy, 2012