Riberabaixa.info

Ahir, a la Sala dels Poxets de Sueca, es va inaugurar l'exposició  de Francesc Vera Urbs mínima. A l'acte van presentar el catàleg que editat per l'Editorial Afers. Vera, nascut a Sollana i resident a Sueca, és un dels bons fotògrafs d'aquest país. Pel seu interès reproduïm íntegrament la ressenya del catàleg feta per Xavier Serra al darrer número de la revista Caràct...ers....

Un catàleg de fotografia

XAVIER SERRA
Les editorial catalanes no acostumen a publicar catàlegs d’art. És Un espai que, lamentablement, deixen de banda. Una dimissió. Si de cas, s’atreveixen amb el repertori d’alguns artistes “consagrats”: un Miró, un Dali, un Picasso... Les “novetats” no tenen cabuda en els seus plantejaments. Ni que es tracti de “novetats” consolidades i atraients, d’artistes que s’han obert camí en el tèrbol tripijoc de les galeries d’anomenada i els museus.
No negaré, és clar, el risc de l’operació: editar llibres il·lustrats amb unes mínimes garanties de pulcritud —amb el paper i el mètode d’impressió adequats— és car. Bastant més car que un llibre de “lectura”. El públic, d’altra banda, és insegur. I més en aquest cas, acostumat com està a consumir aquesta mena de publicacions en d’altres llengües. S’hi afegeix, a més, l’argument capciós: “Si el que importa són les imatges, tant se val la llengua dels textos”.
I no: la llengua dels textos no és indiferent. Com no ho és la llengua dels títols dels quadres. Per mitjà de la llengua que tria, l’artista plàstic s’inscriu en un univers cultural determinat i no en d’altre. No és només una qüestió de temes, de motius —pictòrics, escultòrics o fotogràfics. Ni d’actituds davant dels temes.
Però, a més, caldria aprlar de l’eficàcia. Hi ha institucions carregades de romanços i de pressupost que no s’estan de res. Què publiquen? I a qui pot interessar el que publiquen? Entre el minoritarisme i el malbaratament hi ha una distància enorme. Mentrestant, els artistes del país es veuen obligats a divulgar-se en altres llengües. I per mitjà d’escriptors no catalans. Es perd, així, una magnífica oportunitat de col·laboració i de comprensió.
El fotògraf Francesc Vera i l’editor Vicent Olmos han fet l’intent de trencar aquestes inèrcies. I, això, ja els justifica.
Francesc Vera s’ha dedicat en els darrers anys a passejar la màquina de retratar per algunes de les ciutats més tocades i posades del món. Ha fotografiat els carrers i els edificis de Londres, de París, de Barlín, de Praga o de Milà, defugint sempre la perspectiva de postal i el racó pintoresc, perquè perseguia una altra cosa: la idea de ciutat. O, més exactament, la iodea de la ciutat actual, amb el vidre i l’acer, l’asfalt i la tanca publicitària, els passadissos del metro i la desolació dels pàrkings i les sales d’espera dels aeroports. El resultat d’aquest periple són les setanta fotografies —seixanta-nou “paisatges” més un autoretrat— incloses en Urbs mínima [Editorial Afers].
Vera és un fotògraf antibarroc, auster, obsedit per la composició. En els noranta va vonfegir una sèrie admirable entorn del paisatge rural —Paisatge mínim—, amb arbres despullats i conreus sense vegetació. Ara ha fotografiat els carrers buits de gent, les àrees desertes, els supermercats en l’hora de tancar; ha enxampat a Solletuna i a Dublín uns cels tintats per una meteorologia de tragèdia; de vegades, se n’ha eixit de la ciutat estricta buscant l’abrupta soledat dels hinterlands o s’ha entaforat en les galeries subterrànies. No ha deixat res per verd: ni el semàfor, ni el cartell, ni els cables elèctrics, ni el jardinet exsangüe, ni la grua i la bastida dels edificis en obres... D’aquests elements anodins, arxirepetits, n’ha tret la gràcia de les seves fotografies.
Davant d’elles, hi haurà qui en destacarà els mèrits de l’ofici: les diagonals acusades, les perspectives profundes i fascinants... D’altres, simplement, es pararan davant d’un groc càlid, il·luminat de sol, o d’un verd fluorescent. La sèrie, a més, convida a la meditació.
No és una incitació, però, al tremendisme: la ciutat que hi apareix és la ciutat normal i corrent. Vera ha documentat les transformacions urbanes de les darreres dècades. I ho ha fet sense el recurs fàcil a l’exageració de la nota truculenta. L’angoixa, el perill, hi són amagats. Hi prenen formes subtils. I la punxada, llavors, esdevé més fina.